Eleccions franceses (1) - Els candidats


El proper diumenge, 10 d'abril tenim eleccions per el nou president de la República Francesa. Un munt de candidats per una elecció que sembla ja decidida. Només ho sembla, ja veurem diumenge. La primera volta ha de decidir dos candidats (excepte si algú obté mes del 50% de vots, que guanya immediatament) que passen a una nova volta al cap de dues setmanes.

Les meves impressions (ràpides, imprudents i personals) sobre els candidats (d'extrema esquerra a extrema dreta):

Philippe POUTOU - Un bona fe trotskista que es presenta per tercera vegada per fer menys del 1,5%. Un obrer sindicalista amb conviccions semblants a les CUP catalanes (Tot i que ell va cada dia a la fabrica Ford on treballa i els de les CUP, no se...). Te bones argumentacions però no toca gaire de peus a terra, se'l menjaran tot cru. Pobret...

Nathalie ARTHAUD - Comunista de tota la vida, segur que anar a fer una cervesa amb ella seria instructiu i potser divertit però com en Poutou, també se la menjaran crua i no podrà ni tant sols recuperar les despeses de campanya.

Fabien ROUSSEL - Comunista ortodox, intenta reviure el Parti Comuniste Français que havia tingut els seus moments de gloria fa mes de 60 anys. Sembla un home pragmàtic i un bon comunicador. Pro-nuclear, defensa l'independència energètica de França i les nacionalitzacions. No tindrà bons resultats però aprofita per fer passar el missatge.

Jean-Luc MELENCHON - Un home bregat en la política (havia estat ministre amb Miterrand) que vol ser la referència de l'esquerra. Un excel·lent comunicador i amb un equip que domina la tecnologia (Cal veure els seus mítings simultanis en holografia!). Te un discurs força radical però hi ha anat afegint dosis de pragmatisme. Per mi, força propostes interessants però és un jacobí que entén l'estat francès de forma estrictament centralitzada. Té un caràcter refotut i tendència a perdre els nervis, això no l'ajuda. No arribarà a la segona volta però segurament farà molt bons resultats.

Yannick JADOT - L'ecologista. Sembla que també ha decidit d'afegir pragmatisme al seu programa i no li fa (gaire) fàstic a l'energia nuclear. Te un discurs d'esquerra social i facilitat per comunicar-lo. Moltes propostes raonables i realistes. Tampoc arribarà a la segona volta però crec que donarà un ensurt als que creuen que guanyen de sobres. Els demès parlen d'ecologia també, perquè toca.Però és un tema que molesta molt, van molt perduts, com tothom, crec...

Anne HIDALGO - Ai, la Hidalgo! Les restes del Partit Socialista de Miterrand i Hollande. Segurament la seva gestió a l'ajuntament de París no l'ha ajudat, i em fa la impressió que personalment cau malament a molta gent. Potser un punt de sobèrbia...No diu gaires bestieses, és cert, però sembla que no se li fa confiança. Té unes perspectives molt pobres (2,5%) i em fa la impressió que amb ella caurà tot el partit.

Emmanuel MACRON - Ho té força be, els darrers anys ha anat capejant com ha pogut tot el que li ha anat caient. Segurament renovarà la presidència però és probable que passi un mal tràngol amb l'extrema dreta que probablement (ai...) arribarà a la segona volta. Un pur fill de l'establishment, ben vist pels poderosos i que s'ocupa be de protegir-los. I amb una ideologia imprecisa, que canvia segons bufa el vent. Ha acumulat massa poder en ell mateix i fa la impressió que res no es mou sense la seva benedicció.

Valérie PECRESSE - La confirmació del principi de Peter, Pecresse, que ha tingut un paper honorable com a presidenta de la regió Île-de-France, es presenta a la presidencial i es demostra que no té el nivell. Algú li ha ficat al cap que el seu partit ha de competir amb l'extrema dreta i ha tingut un discurs proper a Le Pen i Zemmour. I em sembla una mala comunicadora, encarcarada i artificiosa. Com Anne Hidalgo, la seva desfeta electoral s'emportarà el partit, que ja ha començat a desfer-se per dins.

Jean LASALLE - Considerat el candidat més simpàtic, aquest excèntric pagès del Bearn es presenta una i altra vegada a les eleccions per clavar-se unes castanyes de categoría. Qui li paga la festa? Un programa "França pels francesos" i de neteja de corrupció, delinqüents i emigrants el posa a la dreta de la dreta. Ignoro si arribarà a fer un 1%.

Marine LE PEN - El gran perill de la República francesa, Le Pen guanya posicions i molt probablement (excepte un ensurt major amb Zemmour) estarà a la segona volta. A diferència del seu pare, Marine vol ser presidenta i farà el que calgui. Apart de la extrema dreta racista i nacionalista, el seu partit atreu bona part dels ciutadans que confiaven que l'esquerra (els comunistes, sobretot) els trauria de la precarietat i de l'atur i que s'han vist molt decebuts. Els extrems es toquen... Le Pen amaga el seu joc per no fer gaire por, però és anti-europeista i treballarà per sortir de l'EU. No es tracta de l'extrema dreta rància i antiquada que es pot imaginar a Espanya, és un partit amb estructures modernes i dirigents joves que el fa molt més perillós del que pot semblar d'entrada.

Nicolas DUPONT-AIGNAN - Un polític bregat que ha deambulat per tots els partits de dreta i que es presenta per tercera vegada a la presidencial. Mai ha arribat al 5%. No s'entenen gaire la seves intencions ja que ideològicament estaria còmode amb Le Pen. Un misteri, però totalment irrellevant...

Eric ZEMMOUR - La nova extrema dreta, Zemmour és un polemista ben conegut dels mitjans més reaccionaris. Racista i populista, el seu discurs es pot classificar a la dreta de Le Pen (tot i que és mes aviat difícil...). Està fent una campanya força efectiva i potser es quedarà una part dels votants del Rassemblement National i de la dreta de Pecresse. La neboda de Le Pen, una feixista de llibre, col·labora amb ell. És un tipus intel·ligent i bon comunicador, cosa que el fa realment temible.

Comentaris

  1. Mare meva!! Quin panorama!!
    Això fa patir...

    ResponElimina
  2. Ja podem començar a tremolar! "Si las barbas de tu vecino…*

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada