La caseta i l'hortet

Fa temps que dono voltes a la manera de viure dels francesos i encara mes, els bretons. Aquí la majoria de les famílies viuen en cases unifamiliars, casetes amb jardí mes o menys gran i situades en lotissements, petits barris residencials. El somni d'en Macià, vaja...

Sovint allunyats dels pobles o ciutats i mancats totalment de serveis són llocs agradables i tranquils però des de fa temps em fan pensar que alguna cosa no rutlla, i això és el que m'agradaria explicar:

En primer lloc, aquests barris tenen una densitat molt baixa i per això no és estrany que cap comerç s'hi vulgui instal·lar. De fet, normalment no n'hi ha cap. Ni forn de pa, ni colmado, res de res. El resultat és que les compres s'han d'anar a fer als pobles...als pobles? No, els pobles han perdut i segueixen perdent el comerç i aquest es desplaça cap a centres comercials situats normalment a zones exteriors i únicament accessibles amb transport privat. El resultat és una dependència absoluta del cotxe, cada cop més car i consumint fonts energètiques que s'esgoten.

Segon, les cases individuals son molt ineficients tèrmicament i necessiten grans aportacions d'energia per a mantenir-les calentes. Una bona part de les cases són de construcció relativament antiga (segle XX) i disposen d'un aïllament tèrmic feble. Tot i que s'estan fent campanyes per millorar aquesta situació, posant molts diners de l'estat, la situació encara és lluny de ser òptima. Les noves construccions es fan amb criteris tècnics més raonables però segueixen amb el concepte de la casa individual i el jardí, aquest cada cop mes petit. La demanda és molt gran i els terrenys són més i més cars i la nova oferta per a famílies amb pressupostos mitjans o febles és mes aviat de caseta i pati, tan petits que son els jardins.

Tercer, els serveis comuns d'aquestes zones són cars : Estesa elèctrica i de telecomunicacions, clavegueram, aigua i sovint gas per a servir cases individuals te un cost força superior que si es poden accedir a agrupacions d'usuaris més compactes (la casa de pisos de tota la vida, si, si...). El manteniment dels carrers, amb molt pocs habitants, és una càrrega important per els municipis que probablement no reben prou impostos dels seus pocs habitants per poder-ho pagar.

I potser, quart, les relacions socials es mantenen al mínim. Hi ha poques o cap decisions comunitàries a prendre i cadascú viu tancat al seu espai. Per sort, França és el paradís de les associacions i molta gent basa la seva vida social en elles, sinó la interacció social es limitaria als centres comercials (aquí caricaturitzo, ho se...).

No sembla que, malgrat aquestes evidències, es vulgui canviar gaire el model. Tothom te ganes de viure tranquil, aïllat i amb la il·lusió de ser propietari de la teva "casa amb jardí". Però em temo molt que es tracta d'un model insostenible i que tard o d'hora s'haurà d'anar substituint per zones de mes densitat, amb espais verds comunitaris i serveis a poca distància. Alguns arquitectes i urbanistes de mitjans del segle XX ja ho estaven anunciant i van fer algunes experiències interessants (a Catalunya el Walden 7 de Bofill, per exemple. A França, LeCorbusier, amb bones intencions i resultats molt variables). La construcció comunitària és molt més econòmica (i si traiem la variable de l'especulació financera, encara més...), i el rendiment energètic és més fàcil d'assegurar. Obviament, no cal arribar a les aberracions de les barres d'habitatges que conformen els barris més conflictius a França, però si no es va cap a aquest model, l'evolució climàtica, econòmica i social ens hi portarà, tan si volem com no.

(Nota de l'imprudent: Jo visc en un lotissement. No pretenc donar lliçons a ningú, explico el que veig, sento i em preocupa...)


Comentaris